Wiphala de memorias: sobre el documental Las banderas del amanecer (Grupo Ukamau, 1983)

Abstract

En su vuelta del exilio el Grupo Ukamau (GU) produce Las banderas del amanecer (1983), un film singular con dos rasgos hasta ese momento inéditos y que no volverán a repetirse en la trayectoria del grupo: ser realizado en codirección –entre Jorge Sanjinés y Beatriz Palacios–, y responder enteramente a los caracteres del documental. De forma cronológica y a través de distintas formas de testimonio, entrevistas, registros in situ y material de archivo, la película recupera variadas experiencias de resistencia y oposición durante las dictaduras bolivianas y las democracias frágiles que marcaron la transición. De esa forma configura una cartografía diagnóstica que describe y explica la Bolivia golpeada pero en ebullición de fines de los setenta y principios de los ochenta, protagonizada por un sujeto colectivo heterogéneo. El film, que se presentó en el V Festival Internacional del Nuevo Cine Latinoamericano donde ganó el Gran Premio Coral en la Sección Documental, continúa con la inconfundible perspectiva de intervención política que cultivara el colectivo desde los 60, incorporando interrogantes ligados a los derechos humanos y la democracia, elementos que se desarrollarán en el período inmediatamente posterior. Tras la ubicación del film en la obra del grupo y la descripción de sus condiciones de posibilidad, este trabajo analiza las formas de representación del dolor y el duelo, y las modalidades de denuncia impugnadora del ejercicio de la fuerza dictatorial. Nos proponemos reconstruir y caracterizar el trabajo de memoria que el documental plantea: una memoria tejida –como la wiphala– de voces heterogéneas que hacen visible y audible el recuerdo de masacres e injusticias, pero también la capacidad de organización, lucha, compromiso y solidaridad de los sectores populares.

On his return from exile, the Ukamau Group (GU) produces The Flags of the Dawn (1983), a unique film with two previously uncharted features that will never be repeated in the group’s history: to be performed in a co-direction –between Jorge Sanjinés and Beatriz Palacios–, and to respond entirely to the characters of the documentary. Chronologically, through different forms of testimony, interviews, on-site records and archival material, the film recovers varied experiences of resistance and opposition during the Bolivian dictatorships and the fragile democracies that marked the transition. In this way, it presents a diagnostic cartography that describes and explains the battered but boiling Bolivia of the late 1970s and early 1980s, which was carried out by a heterogeneous collective subject. The film, which was presented at the V International Festival of New Latin American Cinema, where it won the Coral Grand Prize in the Documentary Section, continues with the distinct perspective of political intervention that the collective has cultivated since the 1960s, incorporating issues related to the human rights and democracy, elements that will be developed in the immediately following period. After the location of the film in the work of the group and the description of its conditions of possibility, this work analyzes the forms of representation of pain and mourning, and the modalities of denouncing the exercise of the dictatorial force. We propose to reconstruct and characterize the work of memory that the documentary raises: a woven memory –like the wiphala– of heterogeneous voices that make visible and audible the memory of massacres and injustices, but also the capacity for organization, struggle, commitment and solidarity of the popular sectors.

En la seua tornada de l’exili el Grupo Ukamau (GU) produeix Las banderes del alba (1983), un film singular amb dos trets inèdits fins a aquell moment i que no tornaran a repetir-se en la trajectòria del grup: ser realitzat en codirecció –entre Jorge Sanjinés i Beatriz Palacios– i respondre enterament als caràcters del documental. De manera cronològica i a través de diferents formes de testimonis, entrevistes, registraments in situ i material d’arxiu, la pel·lícula recupera experiències variades de resistència i oposició durant les dictadures bolivianes i les democràcies fràgils que van marcar la transició. D’aquesta manera configura una cartografia diagnòstica que descriu i explica la Bolívia colpejada però en ebullició del final dels setanta i principi dels huitanta, protagonitzada per un subjecte col·lectiu heterogeni. El film, que es va presentar en el V Festival Internacional del Nuevo Cine Latinoamericano en el qual va guanyar el gran Premio Coral en la secció documental, continua amb la inconfusible perspectiva d’intervenció política que va conrear el col·lectiu des dels seixanta, incorporant interrogants lligats als drets humans i a la democràcia, elements que es desenvoluparan en el període immediatament posterior. Després de la ubicació del film en l’obra del grup i la descripció de les seues condicions de possibilitat, aquest treball analitza les formes de representació del dolor i el dol, i les modalitats de denúncia impugnadora de l’exercici de la força dictatorial. Ens proposem reconstruir i caracteritzar el treball de memòria que el documental planteja: una memòria teixida –com la wiphala– de veus heterogènies que fan visible i audible el record de massacres i injustícies, però també la capacitat d’organització, lluita, compromís i solidaritat dels sectors populars.