Muralismo y posdictadura en Argentina: el itinerario de Ricardo Carpani entre 1984 y 1997

Abstract

El trabajo se propone reconstruir la producción mural de Ricardo Carpani desde su regreso a Argentina en 1984 hasta su fallecimiento en 1997, dejando en evidencia las marcadas diferencias entre lo realizado en este período y su propuesta mural desarrollada entre mediados de los años cincuentas y 1974, momento en el cual decidió exiliarse en el exterior por la situación política del país. Ricardo Carpani (1930-1997) había sido uno de los protagonistas de la escena plástica argentina de las décadas del sesenta y setenta. No tanto por su tensa e irregular participación en el circuito institucional del arte sino porque sus imágenes de potentes trabajadores circularon profusamente en esos años ilustrando revistas de militancia, libros, afiches sindicales, volantes y decorando sedes gremiales con enormes murales El período tardío de su obra, luego de su regreso a Argentina, dará cuenta entonces de un renovado interés por el muralismo, el cual había abandonado en su realización sistemática desde 1973. Esta iniciativa por el formato mural adquiere características distintas de aquellas que había presentado en las décadas anteriores, asociada a un escenario de conflicto y organización obrera. La distancia entre aquellas producciones y éstas no sólo se expresa en aspectos formales sino fundamentalmente en los temas, la iconografía y en el emplazamiento de los trabajos, ligados en esta última etapa a un potencial espectador masivo, distinto al trabajador industrial al que destinaba sus tempranos emprendimientos con fines político-pedagógicos. Es así que Carpani desde 1984 llevará adelante una obra mural confeccionada mayormente en paneles desmontables para interiores, destinada a grandes instituciones, edificios provinciales y municipios, entre otros. Lo cual se corresponde con una revisión del sentido político de sus proyectos murales anteriores, realizados al interior de sedes sindicales, fábricas o la calle, y con la marca evidente de la derrota del proyecto revolucionario y la dispersión de los espacios de organización obreros. Se advierte de ese modo, el abandono de una concepción militante de la práctica mural hacia una de tipo institucional, realizada acorde a las características particulares de cada encargo. Asimismo, el artículo resalta las tareas de divulgación del muralismo político por parte del artista, quién resultó un promotor para el desarrollo de la disciplina en el país. Finalmente, el recorrido propuesto permite reflexionar sobre las condiciones y el horizonte planteado en el campo artístico local desde mediados de los años ochenta en Argentina, una vez extinguidas las utopías revolucionarias y proyectadas las expectativas en un floreciente proceso de reconfiguración de los consensos sociales y la cultura democrática.

El treball es proposa reconstruir la producció mural de Ricardo Carpani des del seu retorn a l’Argentina el 1984 fins que va morir el 1997, deixant en evidència les marcades diferències entre el que s’ha fet en aquest període i la seva proposta mural desenvolupada entre mitjans dels anys cinquanta i 1974, moment en el qual va decidir exiliar-se a l’exterior per la situació política del país. Ricardo Carpani (1930-1997) havia estat un dels protagonistes de l’escena plàstica argentina de les dècades del seixanta i setanta. No tant per la seva tensa i irregular participació en el circuit institucional de l’art sinó perquè les seves imatges de potents treballadors van circular profusament en aquests anys il·lustrant revistes de militància, llibres, cartells sindicals, volants i decorant seus gremials amb enormes murals El període tardà de la seva obra, després del seu retorn a l’Argentina, ha de donar compte llavors d’un renovat interès pel muralisme, el qual havia abandonat en la seva realització sistemàtica des de 1973. Aquesta iniciativa pel format mural adquireix característiques diferents d’aquelles que havia presentat en les dècades anteriors, associada a un escenari de conflicte i organització obrera. La distància entre aquelles produccions i aquestes no només s’expressa en aspectes formals sinó fonamentalment en els temes, la iconografia i en l’emplaçament dels treballs, lligats en aquesta última etapa a un potencial espectador massiu, diferent al treballador industrial al qual destinava els seus primerencs iniciatives amb fins polític-pedagògics. És així que Carpani des de 1984 portarà endavant una obra mural confeccionada majorment en panells desmuntables per a interiors, destinada a grans institucions, edificis provincials i municipis, entre d’altres. La qual cosa es correspon amb una revisió del sentit polític dels seus projectes murals anteriors, realitzats a l’interior de seus sindicals, fàbriques o el carrer, i amb la marca evident de la derrota del projecte revolucionari i la dispersió dels espais d’organització obrers. S’adverteix d’aquesta manera, l’abandó d’una concepció militant de la pràctica mural cap a una de tipus institucional, realitzada d’acord amb les característiques particulars de cada encàrrec. Així mateix, l’article ressalta les tasques de divulgació del muralisme polític per part de l’artista, qui va resultar un promotor per al desenvolupament de la disciplina al país. Finalment, el recorregut proposat permet reflexionar sobre les condicions i l’horitzó plantejat en el camp artístic local des de mitjans dels anys vuitanta a l’Argentina, un cop extingides les utopies revolucionàries i projectades les expectatives en un florent procés de reconfiguració dels consensos socials i la cultura democràtica.

The work intends to reconstruct the mural production of Ricardo Carpani from his return to Argentina in 1984 until his death in 1997, revealing the marked differences between what was done during this period and his mural proposal developed between the mid-1950s and 1974, moment in which he decided to exile abroad due to the political situation of the country. Ricardo Carpani (1930-1997) had been one of the protagonists of the Argentine plastic scene of the sixties and seventies. Not so much because of his tense and irregular participation in the institutional circuit of art, but because his images of powerful workers circulated profusely in those years illustrating militancy magazines, books, union posters, leaflets and decorating guild headquarters with huge murals. The late period of his work, after his return to Argentina, will then realize a renewed interest in muralism, which he had abandoned in his systematic realization since 1973. This initiative for the mural format acquires different characteristics from those he had presented in the previous decades, associated with a scenario of conflict and labor organization. The distance between those productions and these is not only expressed in formal aspects but fundamentally in the themes, the iconography and in the location of the works, linked in this last stage to a potential mass spectator, different from the industrial worker to whom he destined his early ventures for political-pedagogical purposes. Thus, since 1984 Carpani will carry out a mural work made mostly of removable interior panels, destined for large institutions, provincial buildings and municipalities, among others. Which corresponds to a review of the political sense of his previous mural projects, carried out inside union headquarters, factories or the street, and with the obvious mark of the defeat of the revolutionary project and the dispersion of the workers’ organization spaces. In this way, the abandonment of a militant conception of mural practice towards an institutional one, realized according to the particular characteristics of each assignment, is noted. Also, the article highlights the dissemination of political muralism by the artist, who was a promoter for the development of discipline in the country. Finally, the proposed route allows us to reflect on the conditions and the horizon raised in the local artistic field since the mid-1980s in Argentina, once the revolutionary utopias were extinguished and expectations were projected in a flourishing process of reconfiguration of social consensus and democratic culture.