Después de la nación: Crisis y reinvención de lo común

Abstract

A partir de la elaboración de un lenguaje ambiguo y expansivo, la novela El aire (1992), del escritor argentino Sergio Chejfec, explora algunos efectos devastadores de la modernización neoliberal sobre el territorio urbano, la subjetividad y la vida social. Avanzando al ritmo de una crisis tan indefinida como irreversible, la narración interroga también la potencia de prácticas y lenguajes colectivos que permiten imaginar alternativas frente a los imperativos del capital. La temporalidad, la ciudad, los hábitos cotidianos y los cuerpos se desintegran y reconfiguran en el espacio de una escritura que hace de la indeterminación su motor narrativo y que invita a un diálogo fértil entre la perspectiva de los estudios literarios y aquella de las ciencias sociales.

Starting from the elaboration of an ambiguous and expansive language, the novel El aire (1992), by the Argentinian writer Sergio Chejfec, explores some of the devastating effects of neoliberal modernization on the urban territory, subjectivity and social life. Moving at the pace of a crisis that is as indefinite as it is irreversible, the narrative also interrogates the power of collective practices and languages that allow for the imagination of alternatives to the imperatives of capital. Temporality, urban space, daily habits and bodies disintegrate and reconfigure themselves on the plane of a writing that makes indeterminacy its narrative engine and calls for a fruitful dialogue between the perspective of literary studies and that of the social sciences.

A partir de l’elaboració d’un llenguatge ambigu i expansiu, la novel·la El aire (1992), de l’escriptor argentí Sergio Chejfec, explora alguns efectes devastadors de la modernització neoliberal sobre el territori urbà, la subjectivitat i la vida social. Avançant al ritme d’una crisi tan indefinida com irreversible, la narració interroga també la potència de pràctiques i llenguatges col·lectius que permeten imaginar alternatives enfront dels imperatius del capital. La temporalitat, la ciutat, els hàbits quotidians i els cossos es desintegren i reconfiguren en l’espai d’una escriptura que fa de la indeterminació el seu motor narratiu i que convida a un diàleg fèrtil entre la perspectiva dels estudis literaris i la de les ciències socials.