Ecologías líquidas. Geografías acuáticas en las artes audiovisuales de Brasil, Argentina y Chile

Abstract

En la actualidad, somos testigos de una intensificación global de desastres relacionados con el agua: inundaciones, erosión y sequías conviven con cambios en la circulación global del agua, el aumento del nivel del mar y modificaciones en los patrones climáticos. De hecho, el agua es a menudo el medio a través del cual se transmite el mensaje del calentamiento global. Desde este presente de crisis ecológica, considerar los discursos sobre el agua implica cuestionarse no solo sobre la naturaleza de «lo líquido», sino también articular reflexiones teóricas sobre la espacialidad dentro de los marcos del arte y de la ecocrítica. Para problematizar la relación compleja que los seres humanos establecen con su entorno natural, en el siglo XXI el arte entrelaza discursos ecológicos, políticos, estéticos y afectivos por medio de obras de variados formatos. Este artículo analiza un conjunto de trabajos de Argentina, Brasil y Chile que recuperan ecologías líquidas para pensar situaciones de crisis y cambio.

We are currently witnessing a global intensification of water-related disasters: floods, erosion and droughts coexist with changes in global water circulation, sea level rise and changes in weather patterns. In fact, water is often the means through which the message of global warming is transmitted. From this present of ecological crisis, considering the discourses on water implies questioning not only about the nature of “the liquid”, but also articulating theoretical reflections on spatiality within the frameworks of art and eco-criticism. To problematize the complex relationship that human beings establish with their natural environment, in the 21st century, art interweaves ecological, political, aesthetic and affective discourses through works of various formats. This article analyzes a set of works from Argentina, Brazil and Chile that recover liquid ecologies to think about sceneries of crisis and change.

En l’actualitat, som testimonis d’una intensificació global de desastres relacionats amb l’aigua: inundacions, erosió i sequeres conviuen amb canvis en la circulació global de l’aigua, l’augment del nivell del mar i modificacions en els patrons climàtics. De fet, l’aigua és sovint el mitjà amb què es transmet el missatge de l’escalfament global. Des d’aquest present de crisi ecològica, considerar els discursos sobre l’aigua implica qüestionar-se no només la naturalesa del «líquid», sinó també articular reflexions teòriques sobre l’espacialitat dins dels marcs de l’art i de la ecocrítica. Per problematitzar la relació complexa que els éssers humans estableixen amb el seu entorn natural, al segle XXI l’art entrellaça discursos ecològics, polítics, estètics i afectius per mitjà d’obres de diversos formats. Aquest article analitza un conjunt de treballs de l’Argentina, el Brasil i Xile que recuperen ecologies líquides per pensar situacions de crisi i canvi.